Bales a l'aire

Sembla que una actitud pro-Xina és impopular a Occident. Ens queixem que allà no hi ha transparència, quan aquí predomina la manipulació. Ens arriben milers de notícies del Tibet quan no hi ha cap periodista al Tibet. El pròxim mes de maig començaran a entrar un conjunt de 12 periodistes seleccionats pel govern xinès. Llencem bales a l’aire i, en aquest sentit, no podem jutjar ni defensar a capa i espasa un tema que no ens esclareixen de forma directa.
Ni els tibetans recolzats per personatges mediàtics com en Richard Gere i el mestre Dalai Lama són àngels que es manifesten pacíficament al més pur estil Gandhi, ni el govern xinès està format per assassins a tord i a dret seguidors d’Stalin. L’expert en l’Orient Mitjà, l’irlandès Sean Golden fa una crida a la capacitat d’empatia occidental, apunta que ‘no som qui nosaltres per dir als xinesos com han d’actuar’. És cert que cadascú pot reclamar drets humans al Tibet o al Guantànam, però en última instància, les pròpies lleis internacionals confirmen que els països són sobirans per ells mateixos. Potser seria necessària una dosi de paciència internacional. Xina compta amb el seu sistema d’organització i funcionament. Segurament, és més fàcil adoptar un to crític i de rebuig en comptes de posar-nos a la seva pell. No tot són flors i violes allà, és clar, però tampoc cal anar d’embanderats de la democràcia i dels drets humans quan pocs cops ens adonem de mirar-nos el melic. El que va ser president del Comitè Olímpic Internacional durant més de vint anys, Juan Antonio Samaranch, postula que més ‘arriscat’ va ser donar-lis les olimpíades a Moscou al 1980 que a la Xina al 2008. La Xina ha experimentat un canvi ‘impressionant’, s’ha ‘obert’ a la cultura Occidental com mai. Tanmateix, ningú va plantejar als JJ.OO de 1980 un boicot anti-Moscú.
Cap estat europeu respecta els drets humans al 100%. Aquest afany de treure notícies sobre el Tibet comporta que moltes estiguin poc contrastades i ben magnificades. Englobar la Xina en un mateix sac pot ofendre la dignitat dels xinesos i el seu sentiment de pertinença. De fet, Madrid va acollir dilluns 14 d’abril una manifestació pro-Xina. Aquí existeix el català emprenyat després d’un Estatut retallat, però si de cop i volta tot el món es revoluciona contra la Xina, quin és doncs, el xinès no emprenyat?

Un viaje que nunca termina

General, your tank

is a powerful vehicle

it smashes down forests

and crushes a hundred men.

But it has one defect: it needs a driver

General, your bomber is powerful

it flies faster than a storm

and carries more than an elephant.

But it has one defect: it needs a mechanic

General, man is very useful.

He can fly and he can kill.

But he has one defect: he can think

by B. Brecht

Cubierta de personajes insólitos, un prólogo seguido de nueve capítulos y un escenario negro delimitado por las líneas de una tiza, Dogville proyectaba en 2003 una radiografía de la mezquindad del alma humana. Un talento innato para retratar la franja más egoísta, cínica y sombría iba de la mano de Lars Von Trier, su director.

Retrocedamos un margen de tiempo:
Berlín. 28 de agosto de 1928, Die Dreigroschenoper, obra con que Bertolt Brech caricaturizaba al mundo capitalista y dirigía una mirada de lo más ortodoxa sobre la soledad humana. Lo que él mismo designó como ‘efecto distanciamiento’. Ese anhelo por refugiar su individualidad contra el telón de fondo del estricto conformismo es rescatado sagazmente por Lars Von Trier. El teatro épico brechtiano pues, coexiste como uno de sus preceptores más sugerentes que abordaron la falsa socialización del individuo.
Debido a una desviación del poder del pueblo (democracia de ‘cuatro gatos’) se generan continuos desequilibrios que brotan en el colectivo e impiden realizar aquello que se desea. Así pues, la misma sociedad actúa como un grupo de personas que se preocupan por sí mismas para conquistar sus propósitos.
El poder corrompe en todas partes, incluso en Dogville. Concretamente, el poder del silencio, destructor de aquello imprevisible que siempre acontece.

Esta vez, Lars Von Trier ha decidido emprender otro ataque contra la humanidad desde la región alemana de Renania, al que ha bautizado como ‘Anticristo’. En el rodaje, oprimidos serán convertidos en opresores y viceversa. Todos ellos recordarán que en todo lo bueno hay algo malo, que todo es perfectible pero nada perfecto. Una visión moral de un viaje que nunca termina...

'L’Orquestra Filharmònica de Xina cancel•la la seva cita al Palau de la Música'

Per raons alienes a l’entitat catalana, la gira de l’orquestra xinesa conduïda pel mestre del piano Lang Lang ha estat suspesa al Palau de la Música i a la resta de països seleccionats. Prevista per al 8 de maig i amb totes les entrades exhaurides, en el seu lloc intervindrà a la mateixa hora i amb el mateix programa la Royal Philharmonic Orchestra, amb Freddy Kempf al piano i Bramwell Tovey com a director. IMG Artists, gestora dels concerts de la CPO (China Philharmonic Orchestra), apunta que els concerts del 3 al 28 de maig (que cobrien Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud i Àsia) han estat cancel·lats degut a ‘la retirada d’un important patrocinador’. Curiosament, les ciutats on actuava la CPO han acollit els Jocs Olímpics de la Xina i és aquest fet el que ha destapat controvèrsia. No obstant, les agendes de cap mitjà de comunicació del nostre país s'han interessat en publicar cap referència sobre aquest tema.

Què en sabem del control de la cultura i de l’autorització política de la cultura a la Xina? Arrel de la crisi tibetana, la cultura xinesa s'ha vist seriosament afectada víctima d'una política aferrada al silenci.
La Fundació Joan Miró tracta d’escapar del control cultural xinès amb la mostra “Vermell a part. Art contemporani xinès”, que prové de la col·lecció de l’empresari i diplomàtic suís Uli Sigg. Amb més de 80 obres, l’exposició reuneix pintures, escultures, fotografies i vídeos de més de 50 artistes xinesos de l’any 1986 al 2007. La mostra ha estat seleccionada per la cap de programació en directa col·laboració amb Uli Sigg, coneixedor de la circumstància xinesa. Una de les sis seccions de l’exposició, sota el títol ‘Mao como trasfondo’, tracta d’apropar-nos a la realitat política del país oriental, especialment, a la divinització i el rebuig de la figura de la Revolució, Mao Tse-Tung.
Desgranant articles de Sigg es poden constatar algunes de les repercussions a nivell cultural de la Xina postmaoista, entre elles, les contínues traves en la producció i distribució d'art i productes culturals de forma independent.

No és difícil d'endevinar el motiu pel qual s'ha suspès la gira d'en Lang Lang. La por a una possible onada de manifestacions arreu del món en contra dels propers Jocs Olímpics a la Xina preocupa a les institucions xineses. De fet, ahir mateix les protestes contra la repressió xinesa al Tibet van aconseguir que membres del propi Comitè Olímpic Internacional apaguessin la flama olímpica a París.

Palaus, teatres, edificis culturals mastodòntics i d’una qualitat artística excepcional són en mans d’un govern comunista liderat per Hu Jintao, antic dirigent de la massacra d’estudiants a la plaça Tian’anmen del 89 i actualment criticat per la seva política intervencionista al territori tibetà.
A diferència del Tibet, Kosovo ha assolit la independència sense dotar d’una sobirania interior i un govern. Tanmateix, al Tibet només hi viuen més de sis milions de persones en un extensió al voltant d’un milió de km2, en contrast amb els més de 1.300 milions d’habitants que engloba el gegant asiàtic en d’una extensió de més de 9 milions de km2. Per tant, demogràficament, el Tibet és un 0’5% de la població total a la Xina, i territorialment, suposa un 11’1% d’abast geogràfic. Amb aquestes dades s’extreu que l’interès de la Xina en el Tibet és merament territorial, incloses les sortides a la Índia, Bhutan, Nepal i una part del Pakistan. A més a més, si se li concedís la independència al Tibet, la Xina perdria riquesa en recursos naturals provinent de tots els seus rius (excepte el Xi), que neixen a les muntanyes tibetanes.

Aquí us adjunto un vídeo d'un festival del pianista Lang Lang: