Sembla que una actitud pro-Xina és impopular a Occident. Ens queixem que allà no hi ha transparència, quan aquí predomina la manipulació. Ens arriben milers de notícies del Tibet quan no hi ha cap periodista al Tibet. El pròxim mes de maig començaran a entrar un conjunt de 12 periodistes seleccionats pel govern xinès. Llencem bales a l’aire i, en aquest sentit, no podem jutjar ni defensar a capa i espasa un tema que no ens esclareixen de forma directa.
Ni els tibetans recolzats per personatges mediàtics com en Richard Gere i el mestre Dalai Lama són àngels que es manifesten pacíficament al més pur estil Gandhi, ni el govern xinès està format per assassins a tord i a dret seguidors d’Stalin. L’expert en l’Orient Mitjà, l’irlandès Sean Golden fa una crida a la capacitat d’empatia occidental, apunta que ‘no som qui nosaltres per dir als xinesos com han d’actuar’. És cert que cadascú pot reclamar drets humans al Tibet o al Guantànam, però en última instància, les pròpies lleis internacionals confirmen que els països són sobirans per ells mateixos. Potser seria necessària una dosi de paciència internacional. Xina compta amb el seu sistema d’organització i funcionament. Segurament, és més fàcil adoptar un to crític i de rebuig en comptes de posar-nos a la seva pell. No tot són flors i violes allà, és clar, però tampoc cal anar d’embanderats de la democràcia i dels drets humans quan pocs cops ens adonem de mirar-nos el melic. El que va ser president del Comitè Olímpic Internacional durant més de vint anys, Juan Antonio Samaranch, postula que més ‘arriscat’ va ser donar-lis les olimpíades a Moscou al 1980 que a la Xina al 2008. La Xina ha experimentat un canvi ‘impressionant’, s’ha ‘obert’ a la cultura Occidental com mai. Tanmateix, ningú va plantejar als JJ.OO de 1980 un boicot anti-Moscú.
Cap estat europeu respecta els drets humans al 100%. Aquest afany de treure notícies sobre el Tibet comporta que moltes estiguin poc contrastades i ben magnificades. Englobar la Xina en un mateix sac pot ofendre la dignitat dels xinesos i el seu sentiment de pertinença. De fet, Madrid va acollir dilluns 14 d’abril una manifestació pro-Xina. Aquí existeix el català emprenyat després d’un Estatut retallat, però si de cop i volta tot el món es revoluciona contra la Xina, quin és doncs, el xinès no emprenyat?
Ni els tibetans recolzats per personatges mediàtics com en Richard Gere i el mestre Dalai Lama són àngels que es manifesten pacíficament al més pur estil Gandhi, ni el govern xinès està format per assassins a tord i a dret seguidors d’Stalin. L’expert en l’Orient Mitjà, l’irlandès Sean Golden fa una crida a la capacitat d’empatia occidental, apunta que ‘no som qui nosaltres per dir als xinesos com han d’actuar’. És cert que cadascú pot reclamar drets humans al Tibet o al Guantànam, però en última instància, les pròpies lleis internacionals confirmen que els països són sobirans per ells mateixos. Potser seria necessària una dosi de paciència internacional. Xina compta amb el seu sistema d’organització i funcionament. Segurament, és més fàcil adoptar un to crític i de rebuig en comptes de posar-nos a la seva pell. No tot són flors i violes allà, és clar, però tampoc cal anar d’embanderats de la democràcia i dels drets humans quan pocs cops ens adonem de mirar-nos el melic. El que va ser president del Comitè Olímpic Internacional durant més de vint anys, Juan Antonio Samaranch, postula que més ‘arriscat’ va ser donar-lis les olimpíades a Moscou al 1980 que a la Xina al 2008. La Xina ha experimentat un canvi ‘impressionant’, s’ha ‘obert’ a la cultura Occidental com mai. Tanmateix, ningú va plantejar als JJ.OO de 1980 un boicot anti-Moscú.
Cap estat europeu respecta els drets humans al 100%. Aquest afany de treure notícies sobre el Tibet comporta que moltes estiguin poc contrastades i ben magnificades. Englobar la Xina en un mateix sac pot ofendre la dignitat dels xinesos i el seu sentiment de pertinença. De fet, Madrid va acollir dilluns 14 d’abril una manifestació pro-Xina. Aquí existeix el català emprenyat després d’un Estatut retallat, però si de cop i volta tot el món es revoluciona contra la Xina, quin és doncs, el xinès no emprenyat?