Sembla que una actitud pro-Xina és impopular a Occident. Ens queixem que allà no hi ha transparència, quan aquí predomina la manipulació. Ens arriben milers de notícies del Tibet quan no hi ha cap periodista al Tibet. El pròxim mes de maig començaran a entrar un conjunt de 12 periodistes seleccionats pel govern xinès. Llencem bales a l’aire i, en aquest sentit, no podem jutjar ni defensar a capa i espasa un tema que no ens esclareixen de forma directa.
Ni els tibetans recolzats per personatges mediàtics com en Richard Gere i el mestre Dalai Lama són àngels que es manifesten pacíficament al més pur estil Gandhi, ni el govern xinès està format per assassins a tord i a dret seguidors d’Stalin. L’expert en l’Orient Mitjà, l’irlandès Sean Golden fa una crida a la capacitat d’empatia occidental, apunta que ‘no som qui nosaltres per dir als xinesos com han d’actuar’. És cert que cadascú pot reclamar drets humans al Tibet o al Guantànam, però en última instància, les pròpies lleis internacionals confirmen que els països són sobirans per ells mateixos. Potser seria necessària una dosi de paciència internacional. Xina compta amb el seu sistema d’organització i funcionament. Segurament, és més fàcil adoptar un to crític i de rebuig en comptes de posar-nos a la seva pell. No tot són flors i violes allà, és clar, però tampoc cal anar d’embanderats de la democràcia i dels drets humans quan pocs cops ens adonem de mirar-nos el melic. El que va ser president del Comitè Olímpic Internacional durant més de vint anys, Juan Antonio Samaranch, postula que més ‘arriscat’ va ser donar-lis les olimpíades a Moscou al 1980 que a la Xina al 2008. La Xina ha experimentat un canvi ‘impressionant’, s’ha ‘obert’ a la cultura Occidental com mai. Tanmateix, ningú va plantejar als JJ.OO de 1980 un boicot anti-Moscú.
Cap estat europeu respecta els drets humans al 100%. Aquest afany de treure notícies sobre el Tibet comporta que moltes estiguin poc contrastades i ben magnificades. Englobar la Xina en un mateix sac pot ofendre la dignitat dels xinesos i el seu sentiment de pertinença. De fet, Madrid va acollir dilluns 14 d’abril una manifestació pro-Xina. Aquí existeix el català emprenyat després d’un Estatut retallat, però si de cop i volta tot el món es revoluciona contra la Xina, quin és doncs, el xinès no emprenyat?
Ni els tibetans recolzats per personatges mediàtics com en Richard Gere i el mestre Dalai Lama són àngels que es manifesten pacíficament al més pur estil Gandhi, ni el govern xinès està format per assassins a tord i a dret seguidors d’Stalin. L’expert en l’Orient Mitjà, l’irlandès Sean Golden fa una crida a la capacitat d’empatia occidental, apunta que ‘no som qui nosaltres per dir als xinesos com han d’actuar’. És cert que cadascú pot reclamar drets humans al Tibet o al Guantànam, però en última instància, les pròpies lleis internacionals confirmen que els països són sobirans per ells mateixos. Potser seria necessària una dosi de paciència internacional. Xina compta amb el seu sistema d’organització i funcionament. Segurament, és més fàcil adoptar un to crític i de rebuig en comptes de posar-nos a la seva pell. No tot són flors i violes allà, és clar, però tampoc cal anar d’embanderats de la democràcia i dels drets humans quan pocs cops ens adonem de mirar-nos el melic. El que va ser president del Comitè Olímpic Internacional durant més de vint anys, Juan Antonio Samaranch, postula que més ‘arriscat’ va ser donar-lis les olimpíades a Moscou al 1980 que a la Xina al 2008. La Xina ha experimentat un canvi ‘impressionant’, s’ha ‘obert’ a la cultura Occidental com mai. Tanmateix, ningú va plantejar als JJ.OO de 1980 un boicot anti-Moscú.
Cap estat europeu respecta els drets humans al 100%. Aquest afany de treure notícies sobre el Tibet comporta que moltes estiguin poc contrastades i ben magnificades. Englobar la Xina en un mateix sac pot ofendre la dignitat dels xinesos i el seu sentiment de pertinença. De fet, Madrid va acollir dilluns 14 d’abril una manifestació pro-Xina. Aquí existeix el català emprenyat després d’un Estatut retallat, però si de cop i volta tot el món es revoluciona contra la Xina, quin és doncs, el xinès no emprenyat?
2 comentarios:
Estic d’acord en que sovint precipitem els nostres actes i les nostres opinions sense fer una reflexió profunda dels fets. Els mitjans occidentals donen aquesta imatge de la Xina, i de ben segur que hi ha molts matisos que desconeixem i arguments que depreciem dels altres. Però amb aquesta postura, tot es redueix en el 'cogito ergo sum' o en que "l’únic que sé és que no sé res". Quedar-se de braços plegats tampoc és de gran ajuda. És el risc d’equivocar-se.
Per cert, jo tinc entès que el 1980els Estats Units van fer boicot a Moscou, de la mateixa manera que la URSS en va fer a Los Angeles, el 1984
Amb el conflicte del Tibet podem estar segurs d'una cosa: que Occident no té p idea de tot el que caldria saber per fer judicis segurs.
Caiem, i els mitjans hi ajuden, en una visió simplista d'un problema de gran complexitat i amb multitud de factors que en formen part. És clar, el Dalai Lama mola i els monjos cauen simpàtics; en canvi Xina és una mena de monstre repressor colonitzador. Que ho és? Segurament sí, però quin cas ha de fer dels comentaris de països com Gran Bretanya o EEUU amb tots els morts que carreguen d'Irak o Guantànamo...
Del que tampoc se'n parla gaire és del règim feudal i esclavista que regnava al Tibet en ple segle XX, quan la Xina de Maó començà l'ocupació. De fet, molts tibetans van abraçar l'entrada de les tropes comunistes que acabarien amb la seva precarietat i submissió per part dels nobles i rics lames.
Hi ha molta hipocresia pel mig. Si tant preocupa a la comunitat internacional el que Xina fa dels Drets Humans, perquè no comencen boicotejant-la econòmicament?
Si tant preocupa la repressió d'un poble que clama per la seva independència i veu trepitjada la seva identitat cultural, perquè ningú s'escandalitza ni es manifesta pels kurds o els saharauis, entre molts altres?
Publicar un comentario